L’Irregular

L’Odissea

Recordo que des de petit sempre m’havia agradat l’Arp Odyssey, primer em vaig enamorar de la seva estètica i després del seu so -sí, superficial-. Ja més gran vaig intentar comprar-lo, però mai arribava a ajuntar els diners necessaris, en 2006 no baixava de l’equivalent a uns 5000 euros de avui. Afortunadament, tot va ser diferent quan va aparèixer el clon de Korg i una estona després, el de Behringer. Jo vaig trigar el segon, només perquè al moment de fer la compra, no hi havia estoc del de Korg.

Ho vaig comprar -el de Behringer– amb una mica de por, era el meu primer producte de la marca en molt de temps, després d’haver tingut un parell de taules de barreges, que la veritat, donaven moltíssim de problemes electrònics, encara que la qualitat d’àudio era acceptable. El primer que m’impressiono només en agafar la capsa va ser el seu pes -sí que pesa la bestiola- el que a vegades és sinònim d’una bona qualitat. I en arribar a casa i poder per fi obrir-la, m’impacto la seva mida. El que va portar un problema, ja que no hi havia prou espai a l’escriptori, culpa meva, perquè de pura ansietat per tenir-ho, no havia pres les mesures i vaig suposar, que semblarien a les de la versió feta per Korg.

Bé, li haure de tallar les tecles

Amb un núvol negre a sobre el meu cap -arran de la reputació qüestionable que tenia la marca- i conscient que en tallar-lo, la garantia s’extingia automàticament, em vaig posar a fer-ne igualment, i a mesura que l’obria, tallava i doblava m’anava tranquil·litzant, ja que es notava tots els materials de molt bona qualitat, amb un frontal de ferro i una carcassa d’alumini de gairebé 5 mm -Sembla que Behringer és una altra empresa, n’aquest, de merdós no en té res-.

En ser un clon en què el que veus és el que hi ha, en tallar les tecles no vaig perdre cap funció, el vaig connectar al seqüenciador i en un dir ai, em vaig posar a programar feliç, com un nen.